Fa uns mesos, a
Facebook, vaig trobar publicada una nota amb reflexions sobre llengua que em va
cridar l’atenció. La llengua és una tema “pelut”, que sempre genera discussió.
Com diu Sebastià Alzamora, poca gent gosa formular teories de sobretaula sobre arquitectura, trigonometria o termodinàmica, però quan
es tracta de llengua, qui més qui menys
és capaç de proclamar els seus principis i de defensar-los aferrissadament, per
més insensats que siguin. I això és perquè la llengua és una senya d’identitat
grupal i, per això mateix, matèria d'estudi molt sensible (Edwards). Ara bé: si hi ha algú que ens pugui il·luminar sobre la qüestió, aquest és el
lingüista de reconeguda trajectòria Jesús Tuson. Espero que us facin pensar
tant com a mi els següents fragments del seu llibre Patrimoni natural: elogi i defensa de la diversitat
lingüística (Barcelona,
Empúries, 2004).
El
monolingüe militant
¿Cal defensar, encara, que tothom té el dret de ser monolingüe a la seva terra?
Ho són, en la immensa majoria de casos, els parisencs a París, els londinencs a
Londres, els val·lisoletans a Valladolid i els moscovites a Moscou [...] El
parisenc, a París, té tot el dret de parlar en francès les vint-i-quatre hores
del dia, tots els dies de l’any, tots els anys de la seva vida. I és natural, cap
problema. Ben mirades les coses, [...] caldrà entendre que una llengua és
d’algun lloc: normalment, del lloc on viu, de manera estable, la població que
parla d’aquella manera.
A més, alguns grups humans que encara no han estat gaire interferits per
d’altres pobles ambiciosos, sembla que en tenen prou amb la seva llengua única.
No és aquest el cas, és clar, del recepcionista d’un hotel internacional, o el
del guia turístic, ni tampoc el cas del traductor d’idiomes diversos, o el del
professor universitari que s’ho passa d’allò més bé fent acte de presència a
tots els congressos de la seva especialitat. Hi ha tot de gent,
respectabilíssima, que ha de viure amb llengües diverses si és que ha de fer la
feina que fa; hi ha, també, la gent admirable que estudia llengües per plaer i
que, fins i tot, arriba a la glòria del poliglotisme. Però no és aquest el cas.
Cap problema, doncs, amb els parisencs de París. ¿Podem, però, dir el mateix
dels quebequesos del Quebec (¿francès i anglès?), dels amazics o berbers del
Marroc (¿tamazight i àrab?), o dels habitants d’algun territori que coneixem
força bé? Qüestió enrevessada, perquè hi ha gent desinhibida que diu que
nosaltres som, per sort, bilingües. Així doncs, devem ser persones molt
especials, amb habilitats lingüístiques extraordinàries i, a més, admirades per
alguns que tenen la gràcia d’anar pel món parlant només una llengua: la llengua
de casa (seva, s'entén).
I quina és aquesta gent que lloa el nostre amable i admirable bilingüisme?
Un univers
variat
Una
cosa és, però, segura: qualsevol ésser humà, de qualsevol origen lingüístic,
pot aprendre qualsevol llengua, si les condicions de l’adquisició són les que
han de ser. Aquesta capacitat forma part natural de la nostra condició humana
(podem adquirir coneixements) [...] De manera que aquells pseudointel·lectuals
que diuen que “les llengües divideixen els humans” no saben ben bé què diuen i,
en qualsevol cas, obliden que les segones i terceres llengües es poden aprendre
i, doncs, que és fàcil posar fi a les presons lingüístiques, les divisions i
l’isolament.
I
tot depèn de les disposicions individuals i de les condicions col·lectives.
Pel
que fa, ara, a les condicions col·lectives que afavoreixen l’adquisició d’una
llengua, n’hi ha una de decisiva: que et trobis la llengua pertot arreu i no
pas amagada, o prohibida; o bé ocupant ara unes funcions (les baixes) i no pas
les altres (les de prestigi). És clar, si la llengua que hauries d’aprendre
només es fa present de tant en tant i no resulta imprescindible per a la feina,
els estudis, el lleure; si pots menjar sense aquesta llengua; si la llengua
nova no et permet de viure més bé ¿com arribaràs a fer l’esforç d’adquirir-la?
Perquè, en la immensa majoria de casos, una llengua s’aprèn per impregnació
aclaparadora; perquè la trobes arreu i les vint-i-quatre hores del dia; perquè
sense aquesta nova llengua no podries ni tan sols sortir de casa. Malament rai
quan una llengua no és imprescindible en la seva terra de sempre; i això només
es pot produir perquè condicions històriques adverses l’han feta invisible als
nouvinguts, que, d’altra banda, han estat privats del dret, inalienable,
d’adquirir la llengua d’una terra promesa, llunyana i difícil.
Les
estratègies del plurilingüisme
Volem
ser bilingües, trilingües o, tant de bo, poliglots; però que ens deixin triar
les llengües del nostre gust, al marge de redactats constitucionals que
consagren la desigualtat: ¿per què alguns són legals amb una sola llengua i
d’altres només si en saben dues?
Així doncs, cal denunciar tant el bilingüisme obligatori (o per decret) com la
imposició de determinades llengües a les quals s’atorga el privilegi de ser
“ponts” inqüestionables [...] A més, caldrà mantenir com a dret bàsic el de
tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes, ni les
possibilitats de sortir-ne), vol viure com a monolingüe i sense la imposició de
llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de
Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es
posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats
“bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del
famós principi d’igualtat.
¿Llengües “pont”? Totes les llengües, sense cap excepció, són ponts per als
parlants; el lligam principalíssim que permet la comunicació entre cervells
personals i intransferibles gràcies a sistemes de signes ben sofisticats. Cap
llengua, podem pujar-hi de peus, no tanca el parlant en la solitud i el silenci;
tot el contrari: les llengües són els ponts indispensables de l’entesa [...] La
primera regla, és la voluntat ferma d’entesa. Perquè hi ha situacions en què no
és possible l’intercanvi perquè, d’entrada, no interessa intercanviar res de
res: només espoliar, prèvia instauració del domini de la força.
En el rerefons dels tòpics i del prejudicis, però, hi ha la ignorància i la
feblesa. Perquè el coneixement de la realitat, en aquest cas de les llengües,
ens parla d’igualtat, de possibilitats expressives idèntiques, de la conjunció
perfecta de qualsevol sistema lingüístic amb les necessitats simbòliques i
narratives de cada grup de parlants, de cada parlant: tots aconseguim el mateix
amb mitjans essencialment iguals, que només es diferencien en uns detalls en
què es manifesta la pluralitat rica de les formes expressives.