No
tothom coneix l’Alguer. A Catalunya n’hem sentit a parlar molt, però en tenim una
noció vaga, una idea imprecisa, llunyana. La d’una ciutat petita, allà a Itàlia, on es parla català. Avui us vull atansar aquesta realitat que vaig tenir l’oportunitat
de conèixer ben d’a prop en el meu viatge amb els companys de carrera a l’Alguer
l’abril passat.
L’Alguer.
La ciutat on els avis parlen com nosaltres, i on les noves generacions han
oblidat, progressivament, el seu origen, el dels seus pobladors i conqueridors
catalans, encapçalats per Pere III, que van desembarcar a l’illa per primer cop
el 1354. La bella Sardenya. Salvatge, feréstega, de vegetació indomable i
frondosa, però càlida, de mida humana. De pastors i de sards, d’italians i de
catalans. De mar, de turons i de muntanya. Una illa que és d’un altre estat: Itàlia.
Fa cinquanta anys, qui hauria dit que la llengua que parlaven els joves, que
ara són avis, arribaria a ser gairebé escombrada del tot per la llengua
nacional, l’italià? Ara sobreviu, com pot, tremolosa, a l’ombra.
Sardenya
és, de ben segur, el lloc més llunyà on encara hi ha vestigis del que fou
l’imperi de la Corona de Catalunya i Aragó. Els catalans van deixar-hi una
petjada que encara dura avui en dia. Fins fa uns anys, les muralles havien fet que l’Alguer
restés aïllada de la resta de l’illa. Amb la seva caiguda, i amb l’arribada d’immigració
d’altres parts d’Itàlia, l’ús del català ha reculat molt. L’escola i l’administració
italianes hi van contribuir, i van convèncer els pares que parlessin l’italià
als seus fills, com a llengua nacional i l’única llengua amb què trobarien
feina.
Culturalment,
l’illa és molt semblant a casa nostra. Els sabors, les olors, la manera de fer, tot
és impregnat d’un aire mediterrani, que uneix tot allò italià, com ha ocorregut
sempre, amb el nostre país. És una ciutat petita, senzilla,
propera, familiar. Dins d'una illa amb cuina de mar, pasta italiana, conreu de corall, costums sards i la conservació de la professió de pastor. I amb ciutats més modernes com Cagliari i Oristano.
En
arribar, els primers dies, ens va costar acostumar-nos a sentir el que semblava
ser una mena de català que no coneixíem bé però, a poc a poc, ajudats pels dos
nostres guies de viatge, el professor Ramon Sistac i la Noèlia, vam anar
coneixent els racons de la ciutat, per on ens vam perdre: el port, la Torre de
l’Esperó, el passeig marítim, la muralla, el mercat... però també l’Ajuntament,
la Biblioteca Catalana de l’Obra Cultural, l’Ofici Lingüístic, Òmnium Cultural
i la Delegació de la Generalitat. Vam parlar amb algueresos com el
Claudi Sanna, la Carla, la Claudia i l’Antoni, que ens van rebre amb els braços
oberts i ens van ensenyar els secrets de l’Alguer. Amb pocs dies, la ciutat ens
va descobrir els seus tresors: les pizzes de dos metres, els licors limoncello,
mirto i filuferru, les converses al pub que s’allargaven, en
haver sopat, les precioses postes de sol amb el Cap de Caça retallat sobre
l’horitzó, un mar blavíssim...
Hi
ha coses que se’m quedaran gravades a la memòria. Com persones de parla
catalana, sovint gent gran, s’emocionaven, amb llàgrimes als ulls, de poder
parlar la seva llengua amb joves com nosaltres! Ens semblava ser molt lluny de
Lleida, però ens sentíem com a casa.
I
és que la minoria catalana de l’Alguer lluita, lluita per la cultura i per la
llengua. És una minoria molt activa, que durant tot l’any organitza activitats
culturals i lingüístiques: cursos de català, publicació de llibres,
conferències, premis literaris, concursos (com l'Arrés és), la celebració de la diada de Catalunya, de Sant
Jordi, de l’any Espriu, etc. El català no hi és oficial, però enguany s’ha
començat a utilitzar la llengua en paral·lel a l’italià en totes les actes i comunicats de
l’Ajuntament. Fins i tot hi ha una missa en català, els diumenges a
les set de la tarda, molt bonica de sentir. És un orgull i un privilegi
poder gaudir d'això a tants quilòmetres de casa nostra. Tenim poc en compte
l’Alguer, però allà tenen molta estimació per Catalunya, i un sentiment de
fraternitat que s’ha mantingut durant molts anys, a través de trobades i
intercanvis culturals.
 |
| Campanya per al foment de l'ús social del català a l'Alguer (2013) |
Per
fer un petit tast de la llengua dels algueresos m’agradaria contar-vos la
petita incursió que vam fer amb els companys al mercat de la fruita i la
verdura, el segon dia, i al mercat del peix i de la carn, el tercer. Amb el
bloc de notes a la mà, com a investigadors lingüístics en una illa remota, vam
preguntar als venedors el nom dels articles d’alimentació de les seves parades.
El segon dia, una senyora gran ens va atendre i ens va ensenyar, un a un, els
noms de fruites, verdures, fruits secs, herbes i espècies que tenia: la
nèspora, la pomata, l’espàrec, lo prebe, lo mandarí, la poma, l’endàter,
l’oriva, la vergínia, los llimons, lo cogrombe, la lletuga, la calxofa, la
bastonaga, la pometèrra, la fava, lo col-a-fiori, la col, los ous, la ceba, lo
meró, la síndria, l’ananas, la nou, l’al, lo junivert, l’ufàbrica, les bananas,
i la fraula. El tercer dia, les escates lluïen sobre el gel, i el marisc
encara era viu mentre entrevistàvem els pescadors de les parades del mercat del
peix. Ens van mostrar l’orara, lo llop, la sípia, lo llimàntol, lo polp, la
trilla, lo tòtano, los capons, la morena, lo peix de Sant Pere, la mòllura, lo
merluç, la càntara, la rascassa, la saldina, la paramira (palamida), i lo rocal.
Quant a la carn, vam veure lo polc, lo polquet, la panxeta i la
saltitxa.
I
si, a l’arribar, el primer dia, amb prou feines distingíem què era italià i què
era català, a poc a poc, amb paciència, vam anar entenent i
comprenent l’alguerès, des de dins. L’últim dia fins i tot localitzàvem els
parlants a distància.
Per
acabar, us vull donar a conèixer l’essència de l’Alguer a través d’una fantàstica
cantant, la Franca Masu. L’alguerès compta amb una literatura preciosa, amb un
gran sentit d’arrelament a la terra, que no puc deixar de mencionar, amb autors
com Pasqual Scanu, Antoni Canu, Rafael Caria, Pino Piras i Rafael Sari, i
cantants com el Claudi Sanna, la Claudia Crabuzza i la mateixa Franca Masu. Amb una
carrera consolidada, la Franca ha aconseguit fer un lloc per a la música en alguerès al panorama internacional; igualment, ha cantat en sard, italià, castellà i portuguès. Té
un reconeixement important fora de l’illa, i ha fet gires per molts països. La
seva veu càlida, amb cos, femenina i madura, és indescriptible. Sons eteris,
subtils, i algun arpegi amb la guitarra acompanyen els xiuxiueigs, la dolçor de
les melodies i també les tonades que arranquen amb la més gran malenconia, des
de les entranyes. Tot és tranquil, tot és calma o passió al moment apropiat. A
l’Alguer no hi ha pressa. Sembla que s’hi aturés el temps.
Ara miro
enrere i recordo, com un miratge, commoguda, la petita gran travessia que vam
fer per Sardenya, i els detalls únics de cada instant. La fantàstica companyia,
les coses apreses, els encants de l’illa i de la gent. No dubteu a visitar l’Alguer,
us ho recomano moltíssim. Val la pena.
He begut a
una font de aigua clara
on los sòmius falaços
al maití
jugaven a dins de
l'aigua de cristall
com a bellesa de
dona a un mirall.
Jo beieva, la font
donava vida,
jo de la vida
beieva la dolor.
He begut a la font
de l'esperança,
fresca com a un
somrís de criatura.
L'aigua fresca era
com una empromesa
de amor, de glòria
i de riquesa.
Beieva, beieva i no
sabia
que la set de
l'esperança no té fi.
Ara que el
temps me posa neu a la front
i llestra cada dia
fugi la vida,
bec a la font
marganta de l'engany,
he coneixut amor,
tristesa, afany…
Ai, set de pau, de un
eternal repòs,
quan calmaré la set?… En la mort.
