Entrevistes lingüístiques (I)

Moment per la interculturalitat. Us presento dos companys estrangers: el Georgios, de Grècia, i el Nelson, de Camerun, que han vingut a estudiar a Catalunya. S’han adaptat molt ràpidament, fan vida amb catalans i parlen un molt bon català. Volia xerrar amb ells, una estona, per compartir visions i reflexions sobre la situació lingüística a Catalunya i als seus països. Així és com ens veuen des de fora, i així és com ens presenten els seus països. Dues postures singulars i enriquidores, que augmenten la diversitat d’orígens del nostre mapa lingüístic. I dos exemples d’estats amb una realitat lingüística completament diferent. Comencem amb el Georgios.

Entrevista a Georgios Sionakidis

El Georgios té vint-i-un anys i és de Katerini, a la regió de Macedònia (Grècia). Actualment estudia Filologia Hispànica a Atenes, i és a Catalunya en un Erasmus.

M: Hola, Georgios. Com estàs?

G: Molt bé, gràcies.

M: Si et sembla, comencem l’entrevista. Quant fa que ets a Lleida?

G: Fa vuit mesos, des de finals d’agost.

M: T’hi trobes bé?

G: Sí! Molt bé.

M: Has après català molt ràpid. Com és?

G: Sí. Primerament, per la semblança amb el castellà i el francès, que també parlo. Segonament, pel fet que sense el català, les relacions amb els catalans serien superficials, perquè veig que als catalans els costa expressar-se en castellà de la mateixa manera. A part, és una llengua més, una llengua històrica, força important, tant per Europa com pel propi hispanisme. Jo sempre veig la catalanitat com una part molt important d’aquesta cosa que es diu hispanitat.

M: Ha tingut alguna influència el català en la teva adaptació?

G: Sí, esclar. Sense el català les relacions no serien profundes; no profundes, no hi hauria cap relació, crec.

M: Has tingut algun problema parlant català?

G: Sí! A Mallorca. Per alguna raó, a dues botigues, la gent se’m va enfrontar molt agressivament. Eren espanyols, i van tenir una reacció molt forta quan vaig dir: “Que em podries posar un cafè amb llet?”. Una reacció com d’horror: “Què dius?”. No ho entenien. És el turisme, que ho destrossa tot; els que venen a treballar, s’enfronten a la realitat catalanoparlant de la regió amb tanta agressivitat... perquè això no pertany al seu àmbit territorial, no? Ells van allà pel turisme. Ah, i també a València. Hi havia un problema amb el meu accent, perquè jo parlo amb accent barceloní, ja que m’agrada més. Quan m’escoltaven parlar, em miraven de manera estranya; jo els deia, la llengua és el català, i té dialectes. Oh! Una agressivitat brutal. “-Ah, que parles valencià?”. “-Sí, parlo català”. “-Ah, però és el mateix!”. Aquí a Catalunya, cap problema.

M: Has tingut algun problema parlant castellà?

G: No.

M: Com veus la situació lingüística a Catalunya?

G: Crec que hi ha dos problemes. El primer és la intrusió de castellanismes: veig castellanismes per tot arreu, i no són històrics; són castellanismes de la televisió: paraules com “guai”, “maja”, “bueno”, “vale”. La intrusió de castellanismes, i més aviat del castellà en sí. El segon problema, crec, és el fet que els catalans -pot ser que això sigui a tota Espanya- no aprenguin bé el castellà, i per això llavors tenen problemes distingint entre les dues llengües. Aquesta és la meva opinió.

M: Última pregunta. Què ens pots dir de la situació lingüística a Grècia?

G: Mira. Grècia és ara, gràcies a Déu, una de les nacions més homogeneïtzades lingüísticament. Perquè ja es parla només un grec. Jo sóc de Macedònia, jo sóc del nord, i utilitzo una [l] una mica més velaritzada, però no és un dialecte: ja no existeixen dialectes. L’únic dialecte del grec que existeix és el xipriota, perquè està aïllat, i ha quedat arcaic. Ah, i el grec del sud d’Albània, el nord-epiròtic. Per exemple, el dialecte dels meus pares, que era el pòntic, el pòntic de Trebisonda, té més o menys 300.000 parlants, però només el parla la gent de més de 50 anys.

M: Els joves heu abandonat el dialecte a causa de l’escola, dels mitjans de comunicació, que han difós un grec més homogeni, i tothom ho ha adoptat.

G: Homogeni del tot, i tothom ho ha adoptat. No trobaràs gairebé cap diferència des de Xanthipolis, al nord, a Creta, al sud. Aquesta última generació ha sorgit després dels anys vuitanta, després de la dictadura, en què es va trencar aquesta diglòssia. Hi havia la katharévousa (de καθαρεύουσα, “la llengua pura”), la llengua culta, de les disciplines tècniques, de l’església, dels militars, i la demotiké (de δημοτική γλώσσα, literalment “la llengua del poble”), la llengua que es parla al carrer.

M: La llengua que s’ha imposat és una mescla de les dues?

G: Molta gent diu que és una mikté (μικτή, “mesclat”) , una llengua mixta, però en realitat és la demotiké d’Atenes.

M: Una altra vegada.

G: Una altra vegada, exacte, com quan els dialectes del grec antic van unificar-se en la koiné antiga  (ἡ Κοινή διάλεκτος, “el dialecte comú”), també basada en el dialecte d’Atenes. És molt estrany, perquè jo vinc aquí a Catalunya i veig tantes diferències dialectals! La realitat grega és una realitat lingüísticament homogeneïtzada al 95%. És impressionant. A més a més, Grècia no és un país pla. És un país molt muntanyós, amb una geografia molt diferent... jo sóc pòntic, no tinc cap relació amb un cretenc. Però no parlo pòntic, i ens entenem perfectament, parlem el mateix grec.

M: Són tants anys de diglòssia...

G: Sí. La d’ara és la llengua dels diaris, la glossa ton ephemeridon (γλώσσα τῶν ἐφημερίδων). Quan van arribar els immigrants, durant la Segona Guerra Mundial, i fins als anys setanta, hi havia grecs que no s’entenien, perquè un era de Capadòcia, una regió molt aïllada, que parlava un grec ple de betacismes, d’influències del turc; i l’altre, d’una altra part del país, i parlaven completament diferent.

M: Grècia té una història plena de guerres. Ha patit molt.

G: Sí. Portem trenta o quaranta anys de pau, i és el marge més gran, dins la història de l’hel·lenisme, en què no hi ha hagut guerra (riu). Des de després de 1974, en què hi va haver el cop d’estat a Xipre...

Per entendre la realitat lingüística grega has de tenir en compte la immigració forçada de grecs vinguts de tot arreu: de Pont, de l’Àsia Menor, d’Alexandria, etc., que es van fusionar. La veritat és que hem patit moltíssim amb els puristes (lingüísticament, els puristes o compromesos són els que prengueren partit per la katharévousa), cada any una reforma i una llengua diferent... això és molt desgast.

Com t’he dit, la nostra llengua és la dels diaris, o, com nosaltres en diem a Macedònia, la de l’establishment d’Atenes. Però ara ja no cal que siguem puristes ni res. Tenim una realitat lingüística. Sí, hem de respectar la història i tot això, però crec que la llengua és una expressió espontània, i això és el que hem aconseguit.

M: És realment apassionant. Gràcies per l’entrevista, Georgios.