Visita al Parlament de Catalunya

En el marc de l'assignatura Política i Planificació lingüístiques, que curso enguany, vam programar una visita al Parlament de Catalunya el dia 16 de maig de 2013. M'agradaria compartir amb vosaltres la meva experiència i les reflexions que vaig extreure d'aquesta jornada.

Inicialment, vam plantejar la visita com una manera de conèixer millor la principal institució política del nostre país, de la mà d’un dels seus diputats, d’Esquerra Republicana, Lluís Salvadó. Ho vam fer a través d’una entrevista amb ell, en la qual li vam formular preguntes relacionades amb la comunicació política i institucional, la llengua, i altres qüestions del nostre interès. Posteriorment, es va organitzar una visita guiada a la Sala de Passos Perduts i a l'Hemicicle, per conèixer la seva història i el seu funcionament. Finalment, vam tornar a la sala de reunions per fer a Lluís Salvadó un parell de preguntes ràpides, i, per acabar, la Iolanda Llambrich, cap de premsa d’ERC, va prendre el relleu de manera improvisada per explicar-nos en què consisteix la seva feina i les estratègies periodístiques relacionades amb la política. 

Continguts destacats

•  Un dels punts interessants de la xerrada amb el diputat fou la radiografia que va fer de l’electorat català: ens va explicar que és d’essència pujolista, és a dir, que si el líder destaca, comunica bé i està ben vist, el partit obté un gran nombre de vots.

• També m’agradaria subratllar la forta vinculació que Salvadó va establir entre els mitjans de comunicació i la política: als partits importants, com ara CiU, s’hi dediquen dues o tres pàgines de diari, mentre que els altres partits, com ara ERC, tenen una columna petita o un trosset d’una pàgina. Per tant, els mitjans de comunicació, decididament, també fan campanya.

• El tema que més em va cridar l’atenció és el de la llibertat de vot. Sovint donem per fet que els partits comparteixen un punt de vista unànime entre els seus membres en tots els temes. No passa així, però, en els temes toquen l’ètica i que plantegen diversos posicionaments. El diputat ens va explicar que en qüestions religioses, com ara l’avortament o el burca, partits com CiU donen llibertat de vot als seus membres; altres, com ara ERC, prefereixen donar una sola resposta unitària. Però no és tan fàcil, i sobre el tema del burca, Salvadó ens va contar que van debatre-hi durant hores, i que fins i tot els experts no es posaven d’acord. Finalment, es va acordar de decidir si hi són a favor o en contra per majoria.

• Igualment, els companys de Periodisme i Comunicació Audiovisual van ser molt crítics amb temes com la corrupció, l’allunyament progressiu entre la classe política i la gent del carrer, i l’excessiu nombre de càrrecs de l’administració. El diputat els va contestar dient que Catalunya és un dels països d’Europa amb menys funcionaris per habitant, i raonant que l’aprimament de l’administració que la gent reclama comportaria conseqüències negatives: en correspondència amb el 30% menys d’activitat que genera l’administració a causa de la crisi, CiU proposa d’acomiadar 20.000 treballadors.

• La vinculació entre l’experiència personal dels diputats i la seva qualitat com a polítics va ser un altre dels punts que es van tractar a l’entrevista. Ocasionalment, els polítics que ascendeixen a càrrecs importants dels partits havien militat a les seves Joventuts. S’ha pogut criticar el fet que aquestes persones no tinguessin un contacte directe amb els problemes de la gent, i que per tant tinguessin una formació poc rica. Per això, Lluís Salvadó va remarcar que bona part dels diputats han estat alcaldes ―com Oriol Junqueras, que encara ho és― i que han tingut experiència en la vida política real anteriorment.

• La Iolanda Llambrich, cap de premsa d’ERC, també va posar èmfasi en aquest punt. Em va semblar molt interessant la recomanació que ens va fer pel que fa al món laboral. Va explicar-nos, a través de l’exemple del periodisme, que quan comencem a buscar feina cal estar disposat a treballar de manera precària, fins i tot en feines que no tinguin cap interès professional per un mateix. Des de treballar en mitjans de comunicació locals, fins a fer petites col·laboracions, tot vol dir entrar en el cercle professional, i vol dir trobar-se amb la dificultat de no tenir eines, d’haver-se de buscar la vida, de veure si una feina agrada però, sobretot, d’aprendre, guanyar experiència, fer contactes i crear-se una manera de treballar pròpia. La Iolanda va remarcar que un no s’ha de tancar portes: és així com es creix i s’arriba llocs de treball com el que ella ocupa actualment. La curiositat, l’hàbit de la lectura, d’estar informat i pendent de tot, són característiques bàsiques per un periodista i per qualsevol persona que busqui feina. I sobretot, com va dir la cap de premsa, donar-se a conèixer: és important que se sàpiga qui ets, quina feina fas, com treballes.

• Arran d’aquesta pregunta m’agradaria presentar succintament els orígens familiars de Lluís Salvadó, ja que expliquen, en bona manera, qui és i per què és on és ara. Salvador ve d’una família directament afectada pel franquisme i per la guerra i és, en conseqüència, republicà de naixement. Participà en la fundació d’Estudiants Independentistes i va ser, posteriorment, regidor. També estigué allunyat de la política uns anys, en els quals va exercir d’enginyer industrial, cosa que, com ens va comentar, va ajudar-lo molt en la seva formació política de cara a tenir la ment ordenada i un mètode de treball sistemàtic i clar, que ara agraeix com a diputat.

• Totes aquestes qüestions, vinculades amb la política i el món laboral, van ser força enriquidores per nosaltres, tant o més que les de llengua, que són les que pertanyen estrictament al nostre camp. Vaig poder fer una pregunta al diputat sobre el model lingüístic que el seu partit proposaria en una Catalunya independent. Tot i que no em va contestar d’una forma taxativa, va remarcar que el català hauria de ser la llengua prioritària en aquest model, ja que és la que articula el país, identifica la nostra identitat i la nostra cultura. Cal treballar en la direcció de reforçar-la i donar-li impuls, pel fet que té moltes amenaces, per tal que sigui cada vegada més present i més forta en la nostra societat. Però el discurs lingüístic d’ERC en un possible estat independent no vol ser excloent, sinó integrador: quant al castellà, cal donar espai a la gent que el parla perquè senti Catalunya com un projecte propi, perquè se senti com a casa, membre d’una comunitat i no ciutadà de segona. El castellà, en aquest sentit, hauria de ser reconegut, tot i que no al mateix nivell que el català: el diputat va suggerir d’establir una mena d’oficialitat matisada, si volem crear un únic país.

Entrevistes lingüístiques (II)

Arriba el torn de la segona entrevista. Em trobo amb el Nelson al claustre de les Heures, on em rep força animat i amb ganes de parlar de llengües.

Entrevista a Nelson Sindze

El Nelson té vint-i-tres anys i és de Bafoussam, al Camerun. És llicenciat en Estudis Ibèrics per la Universitat de Yaoundé, en l’especialitat de literatura i cultura hispàniques. Actualment és a Lleida preparant la seva tesi doctoral.

M: Hola, Nelson. Com va?

N: Molt bé, gràcies!

M: Comencem l’entrevista. Quant fa que vas venir a Catalunya?

N: Fa exactament un any i vuit mesos.

M: T’hi trobes bé?

N: Sí, la veritat és que sí. Penso que aquí hi ha més possibilitats d’integració si parles català. Des que estic a Lleida, només visc amb catalans, i sempre s’han portat molt bé amb mi, sempre hi ha hagut una bona entesa. Els meus millors amics són catalans!

M: Has après català molt ràpid. Què ha fet que l’aprenguessis tan ràpid?

N: Primerament, l’amor per les llengües, i també la necessitat d’aprendre’l. Quan em van dir que venia a Lleida, em vaig adonar que Lleida estava a prop de Barcelona, a Catalunya, i la primera cosa que vaig fer és posar-me a aprendre català pel meu compte, per Internet. Em vaig baixar uns quants fitxers i àudios. La Viquipèdia té una bona eina per això, un curs de català en 23 lliçons, disponible en nivell A1 i B1. Està molt bé. Jo vaig fer el nivell A1, sol, i quan vaig arribar aquí, em vaig inscriure al curs d’A1, ja que tenia l’oportunitat, com a estudiant d’intercanvi, d’inscriure-m’hi gratuïtament. I em vaig posar a llegir els diaris en català, a llegir en català, intentant posar-me a la pell d’una persona d’aquí. I a poc a poc l’he anat aprenent. Ara parlo força bé no?

M: O i tant! Més que bé. Ha tingut alguna influència el català en la teva adaptació?

N: Sí, penso que sí. Això passa amb totes les llengües, amb totes les cultures i comunitats. Si parles la llengua d’una cultura, la integració és més fàcil, les persones t’accepten més fàcilment perquè pensen que tens interès en la seva cultura, la seva llengua, la seva manera de ser. Penso que aquest ha estat el meu cas. Se m’han obert moltes portes, per persones que he conegut, o moltes facilitats, a Catalunya, perquè puc expressar-me en català. Definitivament, sí que m’ha ajudat en la integració.

M: Has tingut algun problema parlant català?

N: Jo he tingut problemes perquè no em parlaven en català. Com que estava en un procés d’aprenentatge, jo volia practicar el meu català a tot arreu, i no hi havia gaire gent que s’oferís per practicar oralment. A banda del meu company de pis, a fora, quan estava amb gent, sempre em començaven a parlar en espanyol, i és una cosa que no m’agrada, perquè penso, si som a Catalunya, parlem el català, i després l’espanyol, no? Això no ajuda cap estranger a ser a prop de la llengua catalana.

M: Tens raó. I parlant castellà, has tingut algun problema?

N: No, perquè ja portava set anys aprenent el castellà i no hi ha hagut cap conflicte, no.

M: Com veus la situació lingüística a Catalunya?

N: Jo penso que Catalunya té el mateix problema que tenen tots els països del món: posar-se a aprendre l’anglès i posar-lo per sobre de la resta de llengües. Què passarà? Que quan tothom parlarà anglès, d’aquí cinc anys, quan Xina serà la primera potència mundial, tothom es posarà a aprendre xinès. Quan ens dedicarem realment a aprendre català? He vist moltes activitats de promoció en anglès, moltes més que en català. Això fa que una llengua ja de per sí trepitjada per la Constitució Espanyola mori més ràpidament. La diferència entre l’anglès i el castellà és que l’anglès és “in”, és “fashion”. Tothom en vol aprendre. Quant al català, hi ha realment una reivindicació, la gent no vol que l’hi prenguin, però s’està deixant menjar per l’anglès perquè s’ha de ser “in”, s’ha de ser “fashion”, modern.

M: Vols dir que l’anglès, com a llengua estrangera, realment entra en competència amb el català?

N: Jo penso que sí. No és una llengua que es parla cada dia, però tenim molta documentació en llengua anglesa... per què no fem traduccions? Perquè tenim alumnes competents en anglès, “ja no cal”; però al final, en una biblioteca tens un 50% de material en anglès i un 50% en llengües internes, i no hauria de ser així, sinó que hauria de ser 30% contra un 60%, respectivament. Jo tinc aquesta por, treballo com a auxiliar de conversa i he notat això. La última llei que ve des del govern central, diu que l’alumne ha de tenir un B1 d’anglès, un First per aprovar la carrera. No cal, no cal! Jo penso que no hi ha cap anglès que s’interessi realment per aprendre una llengua estrangera. Per què hem de forçar l’alumne a acabar el seu cicle educatiu amb això?

M: Per últim, m’agradaria que em parlessis de la situació lingüística a Camerun.

N: A Camerun tenim dues-centes trenta llengües, i totes són considerades minoritàries. El francès i l’anglès són les llengües principals, oficials. Mira, això és el que penso, i t’ho comparo amb el català: què ha passat, amb el temps? En la meva llengua tenim paraules que gairebé han estat substituïdes del tot per paraules angleses o franceses. Per exemple: per dir gràcies, tothom diu merci, en comptes de matoun kua; per dir, que aprofiti, diuen bon appétit, però és asansho en la meva llengua. Tant parlar francès i anglès està fagocitant les llengües maternes. És aquesta organització social la que ha permès que es doni una força inexistent a les llengües maternes.

M: L’anglès i el francès són llengües colonials.

N: Sí, des de fa mes d’un segle. Les llengües maternes han sobreviscut fins ara. Però al carrer, arriba un moment que la població decideix fer una ruptura, i es crea una nova llengua a partir de la llengua de colonització.

M: Un pidgin?

N: Sí, un pidgin i ara un crioll. Tenim el francanglès, una mescla de francès, d’anglès, i de llengües maternes, i això és el que es parla al carrer.

M: I en els àmbits formals?

N: Francès o anglès. El problema de les llengües locals és que no s’escriuen, i això podria fer que desapareguessin. Estic preocupat perquè això li pot passar també a la meva llengua, el fussep.

M: Hi ha moltes llengües, com el fussep, que estan en perill d’extinció. Moltes gràcies per l’entrevista, Nelson.

Entrevistes lingüístiques (I)

Moment per la interculturalitat. Us presento dos companys estrangers: el Georgios, de Grècia, i el Nelson, de Camerun, que han vingut a estudiar a Catalunya. S’han adaptat molt ràpidament, fan vida amb catalans i parlen un molt bon català. Volia xerrar amb ells, una estona, per compartir visions i reflexions sobre la situació lingüística a Catalunya i als seus països. Així és com ens veuen des de fora, i així és com ens presenten els seus països. Dues postures singulars i enriquidores, que augmenten la diversitat d’orígens del nostre mapa lingüístic. I dos exemples d’estats amb una realitat lingüística completament diferent. Comencem amb el Georgios.

Entrevista a Georgios Sionakidis

El Georgios té vint-i-un anys i és de Katerini, a la regió de Macedònia (Grècia). Actualment estudia Filologia Hispànica a Atenes, i és a Catalunya en un Erasmus.

M: Hola, Georgios. Com estàs?

G: Molt bé, gràcies.

M: Si et sembla, comencem l’entrevista. Quant fa que ets a Lleida?

G: Fa vuit mesos, des de finals d’agost.

M: T’hi trobes bé?

G: Sí! Molt bé.

M: Has après català molt ràpid. Com és?

G: Sí. Primerament, per la semblança amb el castellà i el francès, que també parlo. Segonament, pel fet que sense el català, les relacions amb els catalans serien superficials, perquè veig que als catalans els costa expressar-se en castellà de la mateixa manera. A part, és una llengua més, una llengua històrica, força important, tant per Europa com pel propi hispanisme. Jo sempre veig la catalanitat com una part molt important d’aquesta cosa que es diu hispanitat.

M: Ha tingut alguna influència el català en la teva adaptació?

G: Sí, esclar. Sense el català les relacions no serien profundes; no profundes, no hi hauria cap relació, crec.

M: Has tingut algun problema parlant català?

G: Sí! A Mallorca. Per alguna raó, a dues botigues, la gent se’m va enfrontar molt agressivament. Eren espanyols, i van tenir una reacció molt forta quan vaig dir: “Que em podries posar un cafè amb llet?”. Una reacció com d’horror: “Què dius?”. No ho entenien. És el turisme, que ho destrossa tot; els que venen a treballar, s’enfronten a la realitat catalanoparlant de la regió amb tanta agressivitat... perquè això no pertany al seu àmbit territorial, no? Ells van allà pel turisme. Ah, i també a València. Hi havia un problema amb el meu accent, perquè jo parlo amb accent barceloní, ja que m’agrada més. Quan m’escoltaven parlar, em miraven de manera estranya; jo els deia, la llengua és el català, i té dialectes. Oh! Una agressivitat brutal. “-Ah, que parles valencià?”. “-Sí, parlo català”. “-Ah, però és el mateix!”. Aquí a Catalunya, cap problema.

M: Has tingut algun problema parlant castellà?

G: No.

M: Com veus la situació lingüística a Catalunya?

G: Crec que hi ha dos problemes. El primer és la intrusió de castellanismes: veig castellanismes per tot arreu, i no són històrics; són castellanismes de la televisió: paraules com “guai”, “maja”, “bueno”, “vale”. La intrusió de castellanismes, i més aviat del castellà en sí. El segon problema, crec, és el fet que els catalans -pot ser que això sigui a tota Espanya- no aprenguin bé el castellà, i per això llavors tenen problemes distingint entre les dues llengües. Aquesta és la meva opinió.

M: Última pregunta. Què ens pots dir de la situació lingüística a Grècia?

G: Mira. Grècia és ara, gràcies a Déu, una de les nacions més homogeneïtzades lingüísticament. Perquè ja es parla només un grec. Jo sóc de Macedònia, jo sóc del nord, i utilitzo una [l] una mica més velaritzada, però no és un dialecte: ja no existeixen dialectes. L’únic dialecte del grec que existeix és el xipriota, perquè està aïllat, i ha quedat arcaic. Ah, i el grec del sud d’Albània, el nord-epiròtic. Per exemple, el dialecte dels meus pares, que era el pòntic, el pòntic de Trebisonda, té més o menys 300.000 parlants, però només el parla la gent de més de 50 anys.

M: Els joves heu abandonat el dialecte a causa de l’escola, dels mitjans de comunicació, que han difós un grec més homogeni, i tothom ho ha adoptat.

G: Homogeni del tot, i tothom ho ha adoptat. No trobaràs gairebé cap diferència des de Xanthipolis, al nord, a Creta, al sud. Aquesta última generació ha sorgit després dels anys vuitanta, després de la dictadura, en què es va trencar aquesta diglòssia. Hi havia la katharévousa (de καθαρεύουσα, “la llengua pura”), la llengua culta, de les disciplines tècniques, de l’església, dels militars, i la demotiké (de δημοτική γλώσσα, literalment “la llengua del poble”), la llengua que es parla al carrer.

M: La llengua que s’ha imposat és una mescla de les dues?

G: Molta gent diu que és una mikté (μικτή, “mesclat”) , una llengua mixta, però en realitat és la demotiké d’Atenes.

M: Una altra vegada.

G: Una altra vegada, exacte, com quan els dialectes del grec antic van unificar-se en la koiné antiga  (ἡ Κοινή διάλεκτος, “el dialecte comú”), també basada en el dialecte d’Atenes. És molt estrany, perquè jo vinc aquí a Catalunya i veig tantes diferències dialectals! La realitat grega és una realitat lingüísticament homogeneïtzada al 95%. És impressionant. A més a més, Grècia no és un país pla. És un país molt muntanyós, amb una geografia molt diferent... jo sóc pòntic, no tinc cap relació amb un cretenc. Però no parlo pòntic, i ens entenem perfectament, parlem el mateix grec.

M: Són tants anys de diglòssia...

G: Sí. La d’ara és la llengua dels diaris, la glossa ton ephemeridon (γλώσσα τῶν ἐφημερίδων). Quan van arribar els immigrants, durant la Segona Guerra Mundial, i fins als anys setanta, hi havia grecs que no s’entenien, perquè un era de Capadòcia, una regió molt aïllada, que parlava un grec ple de betacismes, d’influències del turc; i l’altre, d’una altra part del país, i parlaven completament diferent.

M: Grècia té una història plena de guerres. Ha patit molt.

G: Sí. Portem trenta o quaranta anys de pau, i és el marge més gran, dins la història de l’hel·lenisme, en què no hi ha hagut guerra (riu). Des de després de 1974, en què hi va haver el cop d’estat a Xipre...

Per entendre la realitat lingüística grega has de tenir en compte la immigració forçada de grecs vinguts de tot arreu: de Pont, de l’Àsia Menor, d’Alexandria, etc., que es van fusionar. La veritat és que hem patit moltíssim amb els puristes (lingüísticament, els puristes o compromesos són els que prengueren partit per la katharévousa), cada any una reforma i una llengua diferent... això és molt desgast.

Com t’he dit, la nostra llengua és la dels diaris, o, com nosaltres en diem a Macedònia, la de l’establishment d’Atenes. Però ara ja no cal que siguem puristes ni res. Tenim una realitat lingüística. Sí, hem de respectar la història i tot això, però crec que la llengua és una expressió espontània, i això és el que hem aconseguit.

M: És realment apassionant. Gràcies per l’entrevista, Georgios.